Ariadna's: Ohana means family, and family means nobody gets left behind or forgotten.

Fa dues setmanes teniem el que és un cap de setmana llarg. El dijous era festa (Dia del Treballador) i el divendres era festa de lliure disposició de l'Institut, així que teniem un cap de setmana de quatre dies.

Al dimecres vam anar a veure Divergent, i el dijous amb les Sílvies, els meus pares, la meva germana i la Laia, una amiga de la meva germana, vam anar a pujar a Sant Segimont.

Tot i que feia fresca, el sol escalfava molt i aviat ens trèiem els jerseis. El camí, però, era molt llarg i l'últim tros era molta pujada i ple de pedres.

Cap amunt hi havia unes vistes espectaculars de Viladrau, i altres petits pobles dels voltants.

Un cop a Sant Segimon, hi havia molta gent i era molt estressant, mai m'ha agradat estar allà. És a dir, la caminada es molt maca però un cop a dalt, no m'agrada estar-me allà, així que ens vam apartar fins a un caminet arrambat a al muntanya on hi havia una petita "cova" que els monjos del monestir devien fer servir com a celler (foto d'abaix) i que també conduïa fins a unes pedres sortints (foto d'amunt) des d'on es veien unes vistes espectaculars.

Baixant ens vam aturar a un lloc on hi passava una riera sobre un tros de pedra fent salts petits d'aigua, etc. Vam parar-nos i vam menjar una mica més, i ens vam descalçar per remullar els peus a l'aigua gelada. Estava realment molt gelada i no podíem aguantar més de 3 o 4 segons amb els peus a dins de tant freda que estava. Després les trèiem i durant uns segons feia molt mal i, després, molt d'alleujament. En canvi, la Laia, l'amiga de la Paula, es posava a caminar per dins les petites basses que es formaven entre els diferents petits salts d'aigua. No sé com podia: la pedra relliscava molt, l'aigua estava fredíssima i feia molt de mal.

Després vam continuar el camí i només ens vam aturar a una font que hi havia al costat d'una font per omplir les ampolles i a aquest castanyer buit per un llamp per tirar-nos una foto tota la "Ohana".